<< Blasco Ibáñez i el blasquisme | Índex | La transició >>

Casp i Adlert

Grup Torre. D'esquerra a dreta, dempeus: Francesc Navarro, Rafael Villar, Joan Fuster, Jaume Bru, Emili Beüt, Xavier Casp, Miquel Adlert i Lluís Margarit; asseguts: Josep Sanç Moia, Maximilià Thous, Miquel Dolç i Francesc Bort.

Molt s’ha escrit sobre la pintoresca i increïble “conversió” d’aquests dos personatges al blaverisme, provenint els dos del catalanisme més estricte, essent els fundadors i sustentadors de l’Editorial Torre (primera que en els anys 40 publicà en valencià). I essent, tot s’ha de dir, els principals pilars del valencianisme literari i àdhuc polític dels anys 40 i 50 del passat segle. Sembla ser, però, que tant Miquel Adlert (Paterna [Horta Oest] 1911-València 1988) com Xavier Casp (Carlet [Ribera Alta] 1915- València 2004) no eren pas tan nacionalistes com deien. Els dos estaven ben integrats en la classe alta valenciana (no debades Adlert era jutge) i políticament es pot considerar que eren de dretes. Els dos a més eren escriptors de pregona inspiració cristiana, i sembla ser que la seua fe cristiana la vivien des de la beateria més rampant.

Aquests dos factors són importants per a entendre la seua posterior evolució. El fet que foren dretosos i defensors, per dir-ho així, de l’ordre establert, explicaria el seu enfrontament amb Fuster i altres, que propugnaven unes polítiques més aviat d’esquerres i plantejaven per primera volta en la política valenciana, opcions polítiques explícitament sobiranistes. Sembla també que els dos tenien una personalitat egocèntrica, en què volien els dos ser els líders indiscutibles del valencianisme de postguerra, i tenir-lo controlat al seu gust.

A partir dels anys 50, però, isqué una nova generació de valencianistes: Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Santiago Bru i Vidal, etc. Sembla ser que Casp i Adlert no van mai pair l’aparició d’una nova generació d’escriptors i pensadors, intel.lectualment més preparada que ells, i que necessàriament els va fer passar a un segon pla.

A banda d’això, des dels anys 50 i més encara els 60, es comencen a proposar per al valencianisme esquemes obertament rupturistes amb l’Estat espanyol, i socialment d’esquerra i compromesos. El punt màxim de tot plegat és la publicació el 1962 de “Nosaltres els valencians”, de Joan Fuster. Era evident que a persones tan dretanes i conservadores com Adlert i Casp això els disgustà enormement. I en concret, l’enfrontament amb Joan Fuster fou immediat.

Xavier Casp

Tot això anà aïllant cada cop més Casp i Adlert de la resta de valencianistes. Sembla ser que al principi la cosa quedà en sols això: Un enfrontament i distanciament personal. Allò més greu va ser quan, en els anys 70, Casp i Adlert començaren a elaborar unes disparatades teories sobre l’existència d’una suposada “llengua valenciana”, diferent a la catalana [el pioner va ser Adlert amb el seu llibre “En defensa de la llengua valenciana”, de 1977. I amb la seua postura sembla ser que arrossegà el seu amic íntim Casp]. A banda del disbarat científic que això suposà, amb la invenció d'aquesta "llengua valenciana", Casp i Adlert trencaren el consens que els valencians havien assolit en 1932 quant a la normativització lingüística amb les Normes del 32. Curiosament, en la difusió i propagació d'aquestes normes en la societat valenciana, tant Casp com Adlert tingueren part destacada i hi dedicaren molts esforços durant molts anys abans de la seua desserció. Tot plegat desembocà en l'elaboració de les estrambòtiques "Normes del Puig" secessionistes a principis dels 80, en l'elaboració de les quals, no cal dir-ho, aquests dos personatges tingueren una destacada participació.

Tot això unit a una radicalització cada volta més gran anticatalana. Al final, els dos foren les figures, si més no intel.lectualment, punteres de l’anticatalanisme de la transició.

També és molt possible que, tenint present l’interès de les forces estatalistes a fer nàixer un anticatalanisme oposat a Catalunya al País Valencià, aquests dos personatges “es vengueren” a l’”or madrileny” (farien, doncs, el contrari dels seus enemics, als que acusaven de vendre’s a l’”or català”). I aquestes consideracions ens duen de ple al següent apartat d’aquesta anàlisi.

<< Blasco Ibáñez i el blasquisme | Índex | La transició >>